Roma 0-2 Real Madrid CF

Cristiano Ronaldo va tornar a demostrar que no és un traïdor. Ja ho havia avisat. En el camp parla encara més clar que davant d'un micròfon. Té la mala costum de fer gols gairebé sempre. Sí, on sigui. En qualsevol lloc. Un a Roma va encarrilar una nit grisa del Madrid que pintava lletja i que Jessè va rematar amb el segon.

A prop de l'hora de partit, Cristiano va entrar fins a l'àrea, defensada fins aleshores per un calculador exèrcit romà, i no s'ho va pensar. El Madrid no havia pogut córrer. Ni tan sols intentar-ho. Marcelo va obrir l'horitzó de bat a bat amb una passada al buit i va ser la sentència romanista. Cristiano va retallar, es detuvó, va xutar amb el seu canó dret i la pilota va entrar després de tocar-Florenzi. El Bicho va fer saltar el partit pels aires i Jessè, el bitxet, el va explotar prop del final.

La celebració de Cristiano va ser significativa. No celebrar el gol sol. Es va acordar de Zidane, a qui va abraçar amb passió. És fàcil ser feliç al seu costat. Com no li voldran.

Abraçats a CR

El Madrid va comptar amb Cristiano quan més ho necessitava. Jugava de gris i va fer honor al color de la seva samarreta durant bona part de la nit. Fins que va aparèixer la figura del seu emperador. Al descans es va anar sense llançar a porteria. Només Marcelo es va acostar, que no és poc recordant una primera meitat en què gairebé es va poder esborrar la pilota del mapa. Alguns ni s'haguessin adonat.

El Madrid va ser incapaç de veure els tres pals mentrestant legionari. La tàctica romana era clara. La Roma va jugar amb escut i llança. Va defensar molt junta, sense esquerda alguna, i va esperar l'oportunitat de poder utilitzar la seva arma. Va existir l'amenaça. Les carreres de Salah van fer suar a Ramos i Varane, que van respondre. Van ser els dos centrals de pedra del Madrid a les nits grans.

Durant gairebé una hora, l'equip de Zidane va ser un equip pla i imprecís. Fins que va aparèixer ell. El de gairebé sempre. Amb Modric encadenat, el Madrid no havia fet res diferent per conquerir Roma. Estava tot pintat perquè correguessin els italians i el Madrid es estuvieso quiet. Fins que el partit va saltar pels aires. El diferent va ser comptar amb Cristiano Ronaldo, valor segur malgrat qui pesi.

El 0-1 va ser la clau de les manilles que tenien pres el Madrid. James, entre d'altres, es va alliberar i ja res seria com abans. A la Roma ja no li va quedar altra que llançar-se a la sorra.

Vainqueur va poder marcar i l'àrbitre no va xiular un penal de Carvajal. El Madrid també va amenaçar amb el segon. El va fregar Cristià. Ho va aconseguir Jessè. Tocava lluita de gladiadors i va guanyar el més fort. Era nit per ensenyar múscul. També per veure a Totti encara que fos uns minutets. Els mites són eterns.       

Gurgen